UNITAT 1: LA REPRESENTACIÓ DEL TERRITORI

1. LA REPRESENTACIÓ GEOGRÀFICA

La Geografia es tracta d’una ciència que estudia la descripció i la representació gràfica de la terra. Per fer-ho més ampli, es tracta d’una ciència que estudia la superfície terrestre, tant com les societats que hi habiten fins territoris, paisatges, etc.

La cartografia és la ciència que s’encarrega de l’estudi, anàlisi i elaboració de mapes i plànols. Els Cartògrafs són aquells especialistes en l’elaboració dels mapes. La cartografia es pot dividir en dos grans tipus: cartografia general i cartografia temàtica.

La cartografia general s’encarrega de la producció de mapes dirigits al públic més ampli, amb diverses referències. Un mapamundi o el mapa d’un país són exemples de cartografia general.
La cartografia temàtica, en canvi, s’especialitza en mapes de temes específics, com els cultius de soja a la província de Buenos Aires o els barris on predomina la població llatina a Nova York.

1.1. Les projeccions geogràfiques

La Terra es tracta d’un Geoide, és a dir, és una esfera aixafada pels pols. Des de fa milers d’anys la terra s’ha intentat projectar de diferents maneres, però la única correcta són els glòbuls terraqüis. Una projecció geogràfica és un sistema que transforma una superfície esfèrica en un pla, i que pretenen representar la superfície terrestre amb la mínima distorsió possible.

Segons el sistema utilitzat, distingim 3 tipus de projeccions:

• Projecció cilíndrica: Bona representació de zona intertropical. Distorsió en la proximitat als Pols.
• Projecció cònica: Bona representació de latituds mitjanes
• Projecció azimutal: Bona representació dels Pols i d’un hemisferi.

Aquestes projeccions poden ser:

• Conformes: si representen correctament els contorns dels continents pero distorsionen les superfícies i distàncies.
• Equivalents: si conserven les superfícies però no distorsionen ni les formes ni les distàncies.
• Equidistants: si respecten les distancies en algunes direccions, però no en totes
• Afilàctiques: quan no presenten cap qualitat concreta però no incorren en deformacions greus.

Les Projeccions de Peters i Mercator

La projecció de Mercator és de tipus cilíndrica. No manté les àrees corresponents per a territoris de diferents latituds i per això les àrees dels territoris a tocar dels pols són representats molt més grans del que són realment.

La de Peters és més fidel pel que fa a la representació de les àrees dels territoris. Ja no es centra en ficar Europa al centre i fer-la gegant (Eurocentrisme), però encara hi han distorsions en les zones centrals.

1.2. Les noves Cartografies

Satèl·lit (GPS)

Darrerament s’han produït avenços molt significatius gràcies al desenvolupament de la fotografia aèria, als satèl·lits artificials i a la informàtica.

• Teledetecció: Percepció remota mitjançant l’ús de satèl·lits artificials. Van equipats amb radars, sensors infrarojos o càmeres digitals. Tenen múltiples possibilitats d’ús: seguiments de fenòmens, incendis, sequeres, sediments dels rius, …
• Sistemes de posicionament: Sistemes de satèl·lits en òrbites estacionàries sobre la Terra que emeten senyals de manera coordinada. Els sistema GPS n’és el més utilitzat, però esta sota control dels EUA. La UE impulsa el projecte Galileu en la mateixa línia.
• Cartografia informatitzada: La informàtica aplicada a la cartografia ha permès incorporar moltes dades en els mapes. Els mapes poden ser de gran precisió.
• Sistemes d’informació geogràfica: És una aplicació informàtica consistent en una base de dades que es pot relacionar amb un mapa digital.

2. TIPUS DE MAPES

La cartografia, com a tal, existeix des de fa milers d’anys. Des dels grecs, que podem trobar obres que representaven a un territori concret fins l’edat contemporània, l’actual, on els mapes són molt més detallats i rigorosos. No obstant, la cartografia ha patit certs canvis durant la història:

MAPA DE T EN O

Durant l’Edat Mitjana, trobem representacions cartogràfiques de la Terra anomenades mapes de T en O esquemàtic, on s’incloïen elements bíblics. A finals d’aquesta època, trobem altres novetats en la producció cartogràfica, com l’ús de l’escala gràfica i l’orientació dels mapes al Nord.

El món islàmic, a mitjans del s. XII, va recuperar les obres de la Grècia Clàssica i les va traduir al àrab, com pot ser el mapamundi d’Al-Idrisi.

A partir del segle XIII, a l’Europa occidental, l’ús de la brúixola va afavorir la producció de portolans, que són mapes de les costes, localitzacions de ports i rutes de navegació.

A partir del segle XV, es van emprar diferents projeccions cartogràfiques que van afavorir a aquesta disciplina, juntament amb l’impremta. En el segle XVI es va cartografiar el primer mapamundi que mostra una distribució de les terres similar a la que avui coneixem, obra de Diego Ribero al 1529.

Els progressos del s. XVIII, van permetre realitzar una cartografia més rigorosa i detallada, amb l’ús d’instruments com el sextant, el cronòmetre i el teodolit.

Més tard, però, en l’edat contemporània, la cartografia va fer avenços molt importants. A finals del s. XVIII, alguns estats comencen a fer els seus propis mapes topogràfics nacionals.

Al 1870, es crea l’Institut Geogràfic i Estadístic, primer organisme responsable d’elaborar un mapa topogràfic nacional. El primer full del mapa a escala 1:50000 va ser elaborat al 1875 i el mapa complert no va ser fins al 1968.

També en el segle XIX es va agafar el Meridià de Greenwich com a referent. Més tard, es van fer descobriments com l’aviació i els satèl·lits artificials, que van ajudar a percebre la cartografia digitalment.

Un mapa és una representació gràfica i proporcional d’un determinat territori, és a dir, de tota o una part de la superfície terrestre. Permeten obtenir una visió del territori, faciliten l’orientació i permeten localitzar amb precisió alguns elements.

Els mapes solen classificar-se segons l’escala o segons la funció. Segons l’escala, cal esmentar els plànols i els mapamundis.

Segons la funció, podem organitzar els mapes en generals o temàtics. Els mapes generals mostren la localització exacta d’una sèrie d’elements presents en el territori representat: forma i dimensions, noms de llocs o topònims, etc. Els més coneguts dels generals són els mapes de base o topogràfics que són més detallats i es fan servir com a referència bàsica.

Els mapes temàtics, en canvi, són representacions cartogràfiques referides a un tema específic. Mitjançant uns símbols coneguts i sobre una base cartogràfica, representen qualsevol informació que vulguem destacar d’un territori. Com a mínim, ha d’incloure els límits de l’àrea que es representa i el seu contorn. Un exemple seria un mapa polític.

2.1. Elements d’un mapa

Els mapes redueixen grans extensions de terreny en una superfície molt petita. És per això que existeix l‘escala, que és la proporció que existeix entre una longitud mesurada sobre el mapa i la longitud real. Trobem des d’escales 1:1000, on 1 cm representa 10 metres o fins i tot 1:50000000, on 1 cm són 500 km. L’escala s’expressa de dues maneres:

Escala Gràfica

• L’escala numèrica, que s’expressa mitjançant una fracció que indica la proporció que hi ha entre el mapa i el territori. Exemple: 1/50000 que vol dir que un centímetre del mapa són 500 metres a la realitat.
• L’escala gràfica, on un segment graduat que indica la proporció existent entre la distància real i la distància que hi ha al mapa

Els elements de la superfície terrestre es representen al mapa mitjançant signes convencionals, que s’expliquen en la llegenda del mapa. Aquesta és el repertori de colors, signes i retolacions emprats en el mapa.

2.2. Càlcul de les distàncies

Per a calcular la distància entre dos llocs s’ha de mesurar la distància que hi ha al mapa i posteriorment aplicar-hi l’escala. Exemple: En el cas d’un mapa 1:50000, multiplicarem la mesura obtinguda en el mapa per 500 per poder obtenir la distància real.

Calcular la distància lineal

Per a calcular la distància lineal, mesurem la distància entre dos punts e línia recta i apliquem l’escala

Calcular un itinerari

Normalment la ruta que hem de seguir no es en línia recta, ja que solem seguir l’itinerari d’una carretera assenyalat en el mapa. Per calcular la distància de carretera entre dues poblacions, cal:

• Col·locar un fil o cordill sobre l’itinerari que colem mesurar, seguint les corbes.
• Marcar sobre el cordill els punts d’origen i destinació
• Estirar el cordill i mesurar-ho, per tal d’obtenir la distància dins del mapa
• Aplicar l’escala, com en el càlcul de la distància lineal

ORIENTAR UN MAPA

Els mapes han d’especificar a seva orientació, generalment mitjançant un símbol, la Rosa dels Vents, que indica on és el Nord en el mapa i permet situar-lo per trobar direccions sobre el terreny. Normalment el Nord és a la part superior del mapa.

Per a orientar el mapa, hem de fer coincidir el Nord del mapa amb el Nord real. Per orientar un mapa amb brúixola s’ha d’alinear el Nord de la rosa dels vents amb el que marca la brúixola. Si el mapa no té rosa dels vents, s’alinearan les vores laterals del mapa amb la direcció que marca la brúixola, de manera que la vora superior del mapa coincideixi.

3. EL MAPA TOPOGRÀFIC

Mapa Topogràfic

Un mapa topogràfic és el que conté tota la informació bàsica d’un territori. La informació es representa mitjançant símbols cartogràfics, que poden ser de tres tipus:

• Planimètrics: són els que representen elements naturals, com la hidrografia, la cobertura vegetak i els conreus i/o elements humans, com les formes d’assentament humà, les vies de comunicació, les obres i construccions hidràuliques, etc.
• Altimètrics: són els elements de representació del relleu: altitud, pendents, etc.
• Toponímics: són els noms que apareixen en el mapa.

3.1. El relleu als Mapes

Mapa on s’aprecien les corbes de Nivell i els colors hipsomètrics (a la llegenda del mapa)

Els mapes topogràfics utilitzen una sèrie d’elements que representen el relleu, com ara les corbes de nivell i les tintes o colors hipsomètrics:

• Corbes de nivell: Són línies imaginàries que uneixen punts de la mateixa altitud sobre el nivell del mar. En les línies hi pot aparèixer un número, anomenat cota, que indica l’altitud en metres. També s’anomenen cotes les xifres que indiquen l’altitud d’una muntanya. En els mapes detallats, on apareixen moltes corbes, es simplifiquen emprant unes corbes especials anomenades corbes mestres. La proximitat o separació entre corbes indica el tipus de relleu: si estan molt pròximes és un relleu escarpat; si estan separades és un relleu pla.

• Colors hipsomètrics: representen, per mitjà de colors, l’interval entre una o diverses corbes de nivell i marquen zones d’altitud similar en el territori. Normalment el blau és profunditat marina; verd és baixa altitud; ocre és mitjana altitud; marró per altitud elevada i blanc o lila per als cims de les muntanyes més altes.

3.2. Interpretació d’un mapa

Per a interpretar un mapa topogràfic cal seguir aquests passos, però primer de tot ens hem de fixar en la llegenda. Un cop la sapiguem interpretar, s’ha de fer el següent:

• Tipus de mapa: S’ha d’especificar d’on prové el mapa, a quina zona li correspon, l’escala i, és clar, el tipus de mapa.
• Anàlisi de la informació: en aquest bloc s’ha de parlar del relleu, explicant, a partir de les corbes de nivell i els colors hipsomètrics el que es pugui i dir les muntanyes, irregularitats o qualsevol cosa que es pugui; En el cas de la Hidrografia, s’ha d’especificar sobre tot allò que tingui aigua, ja es tracti d’un riu, un llac o un pou; es parla també dels nuclis de població, dels quals es destaquen les ciutats importants dins del mapa; Límits del mapa, ja que cada municipi té un territori marcat i hem de saber dir quins són i finalment l’economia, que depenent del mapa ens trobarem certs tipus de llegendes que ens guiaran per saber taxes d’atur, saber sobre els recursos de la zona i/o altres.

La toponímia és l’estudi de l’origen o etimologia dels noms de lloc, els topònims. Recollida en els mapes, constitueix una excepcional riquesa cultural associada al territori que cal estudiar, conservar i respectar en les seves formes autòctones.

Tweet